L'Eixample de la Barceloneta

No, no m’he equivocat. El barri més mariner també té el seu particular eixample. Data de finals del segle XIX, quan l’eixample que s’ha endut tots els honors, el de Cerdà, tan sols començava a intuir-se. La necessitat d’encabir nous residents, molts d’ells treballadors de les fàbriques pròximes, va propiciar que la Barceloneta, densa com era, creixés cap amunt, ocupant les terres de regadiu que s’estenien fins a una rudimentària estació, la mateixa que va inaugurar els primers trajectes en tren de la Península. Per ser exactes, el nou traçat de carrers limitava al nord amb el passatge de la Cadena, un carreró fantasma difícil de trobar i que si bé no consta a les guies conserva la placa. Busqueu, busqueu. Pel que fa als habitatges, sobrepassaven en altura els existents a la zona i barrejaven estils diversos. Per tant, ja aleshores això era i no era la Barceloneta. Si avui passegem per aquestes quatre illes mal comptades probablement arribarem a la mateixa conclusió: és i no és. En comptes dels típics quarts de casa, aquí hi trobem uns quants xamfrans i una arquitectura recent bastant anodina, quan no desencertada (els enormes blocs que donen a la Ronda). La platja queda encara lluny, i amb excepcions, s’hi respira poc ambient portuari. Són precisament aquestes excepcions les que ens tempten, sobretot en la seva versió culinària: bars i restaurants molt autèntics (Jaica, Cheriff, Lobito), inclosa una experiència cervesera (El vaso de oro) gairebé insuperable...

Sector delimitat pel Passeig de Joan de Borbó, el Carrer del Doctor Aiguader, el Carrer de Pinzón i el Carrer de Ginebra.

 

Compartir |

1 Comentario